VII 100 Km.

VII EDICIÓ DELS 100 km. I EL MIRACLE DE L’ESTOMACAL BONET

Són les vuit del matí del diumenge cinc de setembre. Aquí estem, com sempre, a la benzinera BP de Sant Feliu de Guixols, els quatre (cinc) tocats del bolet que com cada any per aquestes dates ens disposem a fer la bajanada de l‘estiu; la ruta dels cent kilòmetres. Sigui com sigui han de sortir cent kilòmetres de muntanya.
Raimon, Rosillo, Jordi Sandi, Emili “El King” i Narcís”el sherpa” sortim puntualment de Sant Feliu en direcció a l’inefable gossera, per arribar aviat a Santa Escolàstica i girar cap a l’esquerra, en direcció els tres camins, sempre però, a través del tortuós i zigzaguejant camí del GR 92-1.
Pujem per la pista de Casanova a ritme de “verano azul”.
Sant Benet, el sempre agradable corriol de Can Rifà i la Creu d’en Barraquer, és el primer que fem abans d’adonar-nos-que avui serà un dia d’allò més calorós. Estem amarats de suor!!!. I això que acabem de començar!!!.
La trencada, El suro d’el llop i Can Cabanyes de Montagut, on per cert, hi trobem una festa “rave” que funciona a tota pastilla.
Arribem al Pla de les Pinyaques, per agafar a continuació el GR. de baixada cap a Tossa de Mar.
Passats uns dos-cents metres girem a mà dreta i seguim baixant una bona estona més. Arribem al mirador, on és obligatòria la foto de grup. Una mossegada i som-hi!!. Trialera

avall. Bé, a en Ramon se li va “travessar” una mica, però… va aconseguir-ho. Baixar de cul!!!.

Ja som a Tossa, on parem a la pineda del parc a carregar d’aigua les ampolles. Travessem una petita riera i girem a l’esquerra per agafar la ruta 3 del centre btt de la selva. Un kilòmetre i mig més i tornem a girar a l’esquerra, aquesta vegada per passar la riera de Tossa i anar a buscar el camí que ens porta fins a Sant Eloi.
Cinc-cents metres més i arribem a una bifurcació d’asfalt. A partir d’aquí anem més o menys a l’aventura. No tenim ni mapes ni GPS, l’únic que tenim son unes fotos de la zona fetes amb el Google Earth.
Ràpidament deixem l’asfalt per agafar una pista de sorra d’uns cinc o sis metres d’amplada.
Després d’un Kilòmetre de puja i baixa arribem a l'encreuament del camí antic de Tossa de Mar a Lloret. A partir d’aquí, una interminable pujada que ens obliga a posar el plat petit ens deixa d’allò més extenuats. Això si, sempre sota la mirada de l’astre rei que et xucla totes les energies. És migdia, i el sol cau amb tota la seva verticalitat possible. No toi!!!.
He parat a fer un pipi i a mirar la ruta, quan ràpidament me n’adono que m’han deixat sol… no passa res. Jo sóc l’únic que sap el camí, crec… ja m’esperaran!.
Estic fart de patir i de suar!!!.

Per fi arribem a la part més alta… ara bé el descens. Apa!!! … burro l’últim, com sempre. Arribem a una bifurcació on tinc un dubte… jejeje…em falta una foto de la ruta…no la trobo!!!. Per sort ens be de cara un grup de beteteros una mica desmanegats… ens orienten correctament i som-hi!!!…altra vegada “ a saco paco”. Anem tant de pressa que ens passem un encreuament…bé, no passa res!. Volíem anar a Vidreres, i hem anat a sortir molt a prop de Santa Seclina, a Can Carbonell… ¿…?. Que ha passat…?.
Cap problema!. Passem a l’altre costat de l’autovia i girem a l’esquerra, per una pista de sorra que ens portarà fins a Vidreres, això si, després de fer unes maquiavèl·liques i sorprenents voltes.
Ja som a Vidreres. Però… com que sembla que és molt aviat per dinar, decidim seguir fins a Caldes de Malavella, on sembla que no hi ha cap restaurant ni bar que ens faci gràcia. Vinga voltes i voltes!!!. Semblem tontos!!!.
Per fi… Ens quedem a dinar a la terrassa del Bar de l’Estació.
Uns plats combinats ruixats amb uns quants litres de cervesa poden per fi apaivagar la nostra gana, però sobre tot, sobre tot, la nostra set.
Ja feia una bona estona que tots plegats anàvem una mica justos, però, n’hi havia un que semblava que no arribaria a Caldes…”Emili… fas molta mala cara” , jejeje.
Jo no se si va ser el menjar, la cervesa, o més aviat la copa de licor Bonet que es va prendre després de les postres. Però el que si que és cert, és que a partit d’aquell moment l’Emili va tornar a la vida. No només això, ens va estar empenyent fins arribar a Sant Feliu. Quina màquina!!!.

En Jordi… bé, en Jordi és una altra història. “PÁJARA DEL 12”. En Raimon el va haver d’ajudar una bona estona. Després, com per art de màgia, a poc a poc es va anar recuperant i va arribar be a Sant Feliu sense cap tipus de problema.
Cassa de la Selva, LLagostera, Santa Cristina.
Mentre pugem per la carretera antiga fent honor al nostre grup, ens “liem” en un “pike”; en Rosillo, jo i l’Emili, on aquest últim, que encara segueix sota els efectes del Licor Bonet, ens clava una pallissa descomunal.
Per fi, i després de cent interminables kilòmetres i més de sis hores i mitja de pedalar, arribem al Bar Tramuntana. Gairebé hem de trucar al 112...!!!. jejeje…l’Emili s’ha trencat per l’esforç. Està desfet!!!. De totes maneres, res que no puguin arreglar unes “birres”.
Bé, un any més. Patint com mai… però assaborint d’allò més un intens dia de bicicleta en companyia dels meus amics.
L’any que bé, més.


NARCÍS